La Fi de la Pobresa al Món ODS 1

La fi de la pobresa és l’Objectiu 1, ODS 1, de les Nacions Unides previst a l’Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible.

Aquest Acord es va dur a terme el 25 de setembre del 2015, amb el ferm compromís de crear plans d’acció a favor de les persones, el planeta i la prosperitat. Afegint posteriorment la pau i les aliances, entre els membres, per respondre a les necessitats actuals.

Què és la pobresa segons l’ONU?

Sabies que més de 700 milions de persones viuen amb 1,90 dòlars al dia? Són dades del Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD), o cosa que és equivalent, el 10% de la població total.

La pobresa no cal mirar-la només com una qüestió econòmica, sinó com una manca d’ingressos. La pobresa és la manca dels drets humans en tots els àmbits. És la conseqüència de la manca de drets econòmics, socials, civils, culturals i polítics.

Les persones que viuen a la pobresa no tenen mitjans ni recursos per portar una vida sostenible, digna i amb igualtat.

Tipus de pobresa

Al voltant del 10% de la població mundial viu en una pobresa extrema o pobresa absoluta. Entre altres mancances, tenen dificultats a l’hora de cobrir necessitats tan bàsiques, com l’educació, la salut, l’alimentació o l’accés a aigua potable o sanejaments, entre d’altres.

Les persones en situació de pobresa relativa tenen ingressos inferiors que la resta d’individus de la seva comunitat.

Quines són les principals causes i conseqüències de la pobresa?

Les causes de la pobresa poden venir de caràcters dispars si mirem els països que tenen extrema pobresa o els països desenvolupats, o més rics del món. Però hi ha conseqüències que tenen un origen comú.

La desocupació, l’exclusió social i la desigualtat (en alguns casos) són conseqüència de la manca en educació de la majoria d’aquestes persones.

I l’alta vulnerabilitat, que tenen determinades poblacions, les malalties, els desastres i altres fenòmens climatològics, sobretot per la seva situació geogràfica, que els impedeixen ser productives, és una altra de les conseqüències de la pobresa.

Hi ha, també, altes taxes de pobresa als països afectats per guerres o conflictes.

Quines són les fites de l’ODS1?

L’Objectiu de Desenvolupament Sostenible número 1 és posar fi a la pobresa. Actualment l’índex de pobresa extrema es mesura per un ingrés, per persona, inferior a 1,25 dòlars al dia.

Les fites o metes són:

• Erradicar la pobresa extrema al món.
• Reduir, almenys a la meitat, la proporció d’homes, dones, nens i nenes que viuen a la pobresa, en totes les seves dimensions, d’acord amb les definicions nacionals.
• Posar en pràctica, a escala nacional, sistemes i mesures apropiades de protecció social per a tothom, i així assolir una gran cobertura per als més pobres i vulnerables.
• Crear normes sòlides per garantir la igualtat de gènere, que garanteixin que homes i dones tinguin els mateixos drets en l’obtenció de recursos econòmics, accés a recursos bàsics, a la propietat, a l’herència, als recursos naturals, als serveis econòmics ( inclòs el microfinançament) i a les noves tecnologies.
• Fomentar la resiliència dels pobres i les persones més vulnerables reduint la seva exposició a fenòmens extrems relacionats amb el clima i altres desastres econòmics, socials o ambientals.
• Proporcionar prou mitjans als països menys avançats, que estan en vies de desenvolupament, perquè puguin posar en marxa polítiques i programes que ajudin a eliminar la pobresa en totes les seves formes, mitjançant la cooperació per al desenvolupament.
• Elaborar marcs normatius sòlids en els diferents àmbits, regional, nacional i internacional, amb estratègies de desenvolupament a favor dels pobres, tenint en compte les qüestions de gènere, per erradicar la pobresa, donant suport a la inversió accelerada d’aquestes mesures.

Desigualtats mundials: El tercer món

Les diferències entre els que tenen i els que no, ha crescut abismalment des de la dècada dels 80.

Però aquestes desigualtats no només fan referència a la riquesa, als sous, al patrimoni o als ingressos de què disposem, ens referim també a l’expectativa de vida, la manca d’accés a l’educació, als serveis de salut, als serveis públics, les deficiències nutricionals en l’alimentació… Hi ha així una gran desigualtat entre grups socials i entre gèneres.

Més de la meitat dels pobres són nens, i les dones representen la majoria dels pobres a la major part de les regions i en alguns grups d’edat.

Al voltant del 70% de la població mundial pobra de 15 anys o més no té cap formació o només una formació bàsica.

Índex de pobresa mundial per països

Tot i aixó, la pobresa extrema havia disminuït, fins avui, durant 25 anys seguits. Ara, aquesta progressió pateix el seu pitjor revés a causa de la pandèmia de COVID-19.

L’augment de la pobresa extrema mundial l’any 2021, a més de la pandèmia, es veurà incrementat pels forts conflictes en alguns països. Més del 40% dels pobres del món viuen en economies afectades per la fragilitat, els conflictes i la violència. S’espera que aquesta xifra augmenti al 67% la pròxima dècada. Aquestes economies suposen el 10% de la població a escala mundial.

Un altre factor a tenir en compte, avui dia, és el canvi climàtic que afecta més determinades zones geogràfiques. Com a exemple, és que aproximadament 123 milions de persones pobres al món viuen en zones amb alt risc d’inundacions.

Aquests factors ja estaven desaccelerant els avenços en la reducció de la pobresa.

El 2018 quatre de cada cinc persones per sota de la línia internacional de la pobresa vivien en zones rurals.

I només a cinc països de l’Àfrica subsahariana hi viuen gairebé la meitat dels pobres: Tanzània, Madagascar, República Democràtica del Congo, Etiòpia i Nigèria, un 42.7%; seguit de l’Àsia meridional amb un 18.8%, d’habitants amb pobresa extrema.

Segons la Comissió Econòmica per a Amèrica Llatina i el Carib, al voltant del 30% dels sud-americans són pobres i més del 10% són pobres extrems.

Com es calcula el llindar de la pobresa

Les persones amb uns ingressos inferiors al 60% de la mitjana dels ingressos de la població estan en risc de pobresa. Aquest 60% se’n diu el llindar de la pobresa.

Mesurar la pobresa és una tasca complicada. Les economies tan dispars entre els diferents països i regions fa que no hi hagués índexs que permetessin fer-ne una comparativa, fins que el 1997 l’ONU crea el primer indicador extrapolable que mesura el nivell de pobresa. L’Índex de Pobresa Humana (IPH).

És un indicador compost que mesura les privacions en 3 dimensions bàsiques de l’IDH (Índex de Desenvolupament Humà): una vida llarga i saludable, coneixement i un estàndard decent de vida.

En qualsevol cas, és molt difícil mesurar la taxa de pobresa, ja que és relativa segons els diferents contextos.

Pobresa extrema: les persones sense llar necessiten ajuda

La situació de pobresa extrema es considera quan una persona té tres o més mancances socials, de les sis possibles: endarreriment educatiu, accés a serveis de salut, alimentació, accés a la seguretat social, qualitat i espais de l’habitatge i serveis bàsics a l’habitatge. I a més, té ingressos insuficients per satisfer les necessitats bàsiques.

Les persones que estan en exclusió social han perdut els seus recursos i els seus drets (diners, feina, llar, família…).

Es considera, que aproximadament, hi ha 100 milions de persones sense llar al món, segons l’ACNUR.

La lluita contra la pobresa infantil

Més de la meitat dels pobres són nens, 586 milions. Aquesta xifra es podria veure augmentada en 100 milions més, aproximadament, amb les dades del darrer any, després de la pandèmia COVID-19.

Es considera infantil fins als 16 anys; a aquesta edat ja es pot incorporar al mercat laboral.

El context de la crisi fa que no puguin accedir a serveis assistencials adequats com la tecnologia, per continuar la seva educació.

Aquest tipus de pobresa afecta nens en situacions vulnerables que tenen poca o cap capacitat per combatre-la per si mateixos. A més, té efectes irreparables per al futur del país, per això la necessitat d’invertir en recursos socials, dotació d’aliments i fons econòmics als països per evitar que morin de desnutrició, fomentar l’accés a l’educació bàsica, plans per enfortir la infraestructura sanitària, accés a aigua potable i inversió en telecomunicacions.

Tot això garantirà que aquests nens tinguin accés a oportunitats laborals quan arribi el moment.

La pobresa i exclusió social a Espanya i Catalunya

L’any 2020, segons l’indicador AROPE, 12,5 milions de persones, el 26,4% de la població espanyola, estan en risc de pobresa i exclusió social.

Després de 6 anys de baixada, des del començament de la pandèmia, COVID-19, aquest percentatge s’ha tornat a incrementar.

I uns 4,5 milions de persones, el 9,5%, viuen en pobresa severa. Els pobres d’abans són ara més pobres i estan més lluny del llindar de pobresa.

Això indica que s’ha realitzat menys de la meitat del que és necessari per complir l’objectiu fi de la pobresa.

Les persones que viuen a llars que no poden fer front a quatre o més conceptes, ítems o elements de consum, d’un total de nou, considerats bàsics a Europa, es considera que tenen una privació material severa (PMS).

La PMS ha augmentat en 15 de les 17 comunitats autònomes, i en tots els grups i segments de la població, sent més notable a les llars amb nens i als monoparentals.

El problema social de la pobresa energètica

La pobresa energètica és un problema social que cada dia és més present a les llars espanyoles.

Les famílies no es poden permetre pagar els serveis energètics per satisfer les necessitats domèstiques, i han de renunciar als serveis de gas i llum.

És un problema estructural íntimament lligat a les situacions laborals i socioeconòmiques precàries, per la qual cosa es posa més de manifest a les llars més vulnerables.

Pot influir negativament en la salut mental i física de les persones, especialment en els infants i la gent gran.

És un problema social complex, que encara està lluny de tenir solucions polítiques que l’afrontin amb sistemes de protecció.

La pobresa a Europa

Actualment un 22% de la població europea, cosa que equival a 96.5 milions de persones estan en risc d’exclusió social o pobresa.

Durant la pandèmia, segons les dades que recopila anualment Eurostat, s’ha registrat un augment de 4,5 milions de persones en risc de vulnerabilitat.

Aquest increment es deu principalment al deteriorament social com la desocupació (dos terços de les persones a l’atur estan en risc social) i la desigualtat.

Hi ha diferències notables entre els països membres. Bulgària i Romania tenen més d’un terç de la seva població en risc d’exclusió i pobresa. Quatre més, Grècia, Letònia, Espanya i Itàlia, tenen prop d’una cambra de la població en aquesta situació.

Els països on es registra una menor incidència de risc de pobresa i exclusió són Eslovènia, República Txeca i Eslovàquia.

Com és habitual, el risc de pobresa i exclusió és més alt a la població de menor edat.

Et pot interessar: La Igualtat de Gènere i l’Empoderament de la Dona ODS 5

La fi de la pobresa i la desigualtat social

Per assolir l’objectiu de la pobresa zero, els recursos disponibles i el creixement econòmic s’han de dirigir als més pobres.

Cal fer intervencions específiques adreçades a les regions on la pobresa és tan profunda. Ajuda internacional a poblacions vulnerables quan els governs locals no els poden oferir els mínims per a una vida digna.

Per acabar amb la pobresa cal garantir a la població global que tingui accés a l’educació i altres serveis bàsics, habitatges, nutrició adequada, inclusió social i participació en l’adopció de decisions.

Només el creixement econòmic no és suficient per arribar a la meta. Cal fer-ho de manera global.

Acabar amb el deute extern

La fi del deute extern és clau per reduir la pobresa. L’alleugeriment del deute va unit a les polítiques socials i, per tant, a la disminució de la pobresa.

Cal reduir a nivells sostenibles la càrrega del deute extern, començant pels països en desenvolupament més endeutats. L’alleugeriment del deute extern està en el marc de la iniciativa per als Països Pobres Molt Endeutats (PPMI). És una estratègia conjunta entre el FMI (Fons Monetari Internacional) i el Banc Mundial, per reduir el deute i garantir que cap país pobre suporti una càrrega del deute que no pugui controlar.